-

 Vas arribar a la meva vida quan l’hivern es feia insoportable i no hi havia manera de trobar una alegria que m’escalfes per dins. De seguida ens vam mirar i vaig sentir un sentiment que no m’era desconegut, el de tornar a casa després d’un viatge llarg i una mica dur.

Tu sempre em teletransportaràs a una època que ja no em pertany i que no repetiria, però, precisament per això, sort que me la vas omplir.

De caminatas eternes sense mirar l’hora, perquè tan era, ningú ni res m’esperava a casa i només volia sentir un gran cansament damunt meu que em deixés dormir sense sentir aquella veueta que m’eixamplava la sensació de soledat.

Les nits en què et deixava dormir una estona amb mi perquè no trobava consol en cap cançó ni en cap pàgina. 

De videotrucades des d’un país fred i distant. Veure’t era visualitzar la meva meta, tornar a casa sense aquella tristesa que m’havia foradat i que em canviaria per sempre.

La companyia quan no podia moure’m i llegíem i preníem el sol plegades entre cançons i berenars.

Les abraçades plenes d’intensitat quan vaig perdre dues de les grans batalles. Quan vaig decidir que era bo que em tallessin una branca per poder fer créixer un nou arbre i quan, amb la cua entre les cames, vaig tornar a casa els pares, abatuda i cansada de fer-me la valenta en aquest món, a vegades,  tan hostil.

Tu també em recordes a ell. A tot el que un dia va ser tan important per mi, però que un altre ho va deixar de ser. 

Vas significar canvi de pell i dir que sí a tot allò que un dia havia dit que no. I recordar als estimats que sí, que havia canviat d’opinió una i una altra vegada.

Tu, finalment, em vas aportar tot allò que no podia trobar a la consulta de la meva psicòloga, en els braços d’una mare o el cafè amb una amiga. Aquella estima tan sincera i simple que només una gossa et pot enviar des d’un cor que només batega per a tu.

I ara que m’has deixat, saps que no m’he quedat òrfena, però ja saps que tu sempre seràs única.