Alineacions

Últimament consultava molt les alineacions dels astres. Tot va començar el dia que una companya de departament, que havia estudiat astrologia a Londres, li va regalar una lectura ràpida de la seva carta astral entre classe i classe. Mai havia cregut gaire en l'horòscop i el seu escepticisme va créixer el dia que un professor de Ciències va explicar que tot era una fal·làcia. Recorda amb intensitat la crítica aferrissada cap a aquestes prediccions d'aquell home tan misteriós que dedicava els seus vespres a fer observacions amb el seu telescopi. És curiosa la sensació d'alleugeriment que sentim quan llegim frases predictives, generals i vagues. Efecte Forer en diuen. 

Tot i això, ella sabia que hi havia quelcom allà fora que acabava de donar forma a la seva vida i que se li escapava de les mans. Energia. La mateixa que aquell diumenge havia ocasionat el seu retrobament llunyà i dramàtic. 

Aquell matí s'havia despertat complaguda amb la vida. Se sentia valenta i amb més ganes que mai de començar de nou. La felicitat -que no sabia d'on sortia- es va acabar en un tres i no res. De sobte, va sentir un dolor molt gran a la cara. Una de les capses havia aterrat de ple al seu ull. El cop li va ocasionar un gran morat i una esquerda vermella. Un fil vermell corria per la seva galta esquerra. Feia temps que no sentia una punxada com aquella. Aquell malestar la va fer plorar. Va agrair que aquella ferida superficial li fes brotar les llàgrimes emmagatzamades des de feia mesos. Llàgrimes de ferides més profundes. Aquelles que tots portem a dins. 

I, com si els astres s'haguessin alineat en contra -o a favor- seu, en aquell moment baix, de debilitat i tristesa, els va veure. Ella que s'havia protegit amb mil armadures i havia fet el cor fort durant tants dies. Ella que no es permetia cap instant de vacil·lació. Allà era, amb els ulls vidriosos encara. Tanmateix, tot i la mala visibilitat -tot li semblava difuminat- va reconèixer aquella camisa. Li havia comprat amb molta il·lusió el Nadal passat. Somreia i anava acompanyat. 

En aquell precís instant, va semblar-li que les persones tenim una capacitat de regeneració immensa. Com els brots que sobreviuen la mort. Com la crosta que dóna pas a la cicatrització. I aquell dia, sense ser-ne conscient, ella també havia començat el seu procés de curació. 

L'ull començava a recuperar la seva blancor.