Em sento Galatea

Li havien parlat moltes vegades a les classes de Pedagogia i Psicologia sobre el poder de les creences que tenim de les altres persones i com aquestes poden influir i, fins i tot, canviar la realitat.

Sempre li ha fascinat la mitologia i aquell dia es va quedar pensant en quina era la història de Pigmalió... 

Segons les Metamorfosis d'Ovidi, Pigmalió fou un escultor d'una alta sensibilitat que durant molt de temps va estar buscant una esposa que complís l'ambiciosa idea que tenia de dona perfecta. Després d'un llarg temps, va desistir i va decidir canalitzar aquesta gran aspiració que tenia dins seu en forma de delicioses escultures. Creà una estàtua de marfil anomenada Galatea que reunia totes les característiques que tantes vegades l'havien fet sospirar. Així es com va enamorar-se de la seva pròpia creació. Hauria donat qualsevol cosa perquè aquesta figura femenina cobrés vida. 

Eren tan ardents els seus desitjos d'amor que un bon dia... "es dirigí a l’estàtua i, en tocar-la, li semblà que estava calenta, que el marfil s’estovava i que, deponent la seva duresa, cedia als dits suaument, com la cera del mont Himet s’estova als rajos del sol i es deixa manejar amb els dits, prenent diverses figures i fent-se cada vegada més dòcil i tova. En veure-ho, Pigmalió s’omplí d’un gran goig mesclat de temor, creient que s’enganyava. Tornà a tocar l’estàtua una altra vegada, i s’adonà que era un cos flexible i que les venes tocaven les seves pulsacions en explorar-les amb el tacte."

Aquí rau l'explicació de la relació entre mite i efecte. El poder de tenir unes expectatives envers algú que acabi fent que aquelles idees, aquells pensaments, aquelles esperances  abstractes acabin materialitzant-se. Que es facin realitat. 

La felicitat de tenir algú que té aquest efecte tan especial i, que l'exerceixi en ella, feia que aquell dia li estigués a punt d'explotar el cor.