L'altre dia, fent scrolling, vaig trobar un post que em va deixar pensativa, absorta i perduda.
Una noia li escrivia a una altra que les seves manifestacions d'amor a l'aparador més gran del món eren desproporcionades, ja que només portaven 6 mesos de relació des que s'havien conegut. Manifestacions tals com: "hace medio año llegaste a mi vida para ser un soplo de aire fresco en el mundo que me rodeaba [...] has aportado muchas cosas en una vida que ya era completa y todas has sido buenas [...] gracias por ser, estar y sumar cada día".
La víctima de tal comentari emmetzinat li contestava d'una forma triomfal, amb un seny i una calma admirables. Li venia a dir que no li semblava bé que les relacions es mesuressin en temps (Què és el temps? Segons Einsten és la indicació que dóna un rellotge), ja que hi ha relacions que comencen molt bé i en poc temps l'amor se'ls escapa entre els dits. D'altres, comencen amb una sèrie de successos estranys i complicats i s'acaben enamorant bojament. I, fins i tot, hi ha els casos d'aquells que passen tota la vida junts i es desviuen un per l'altre.
I això, em va dur a fer voltes sense parar entorn el monotema tan famós dels principis. Sovint he sentit com les meves amigues em deien que quan portés molt de temps amb la mateixa persona les coses començarien a no rutllar. La més agosarada s'atrevia a afirmar que cal nou ingredients, nous reptes, noves motivacions... I que els principis s'havien d'aprofitar amb els 5 sentits perquè són efímers, únics i ràpids com una estrella fugaç en una nit d'estiu.
Per què idealitzem els principis? Quan, realment, estan farcits d'inseguretats, de malentesos, de captures de converses a les 4 AM amb la teva amiga, la reina de la paciència. Quan el coneixement que tenim de l'altre persona en aquest punt de la relació és el més esbiaixat possible. Projectem la imatge del que volem que sigui aquella persona. I sovint, aquesta no casa ni un mil·límetre amb la seva real essència.
Per què intentem fer aquest tipus de generalitzacions que tan sols intenten construir prototipus de relacions que realment no existeixen. L'única manera d'interpretar la realitat és mirant-se cap endins, molt endins. Com et fa sentir, què desperta en tu, què et provoca, què et fa fer...
I jo només puc sentir que quant més et conec més vull fer-ho.
Comentarios
Publicar un comentario