Desencantada

Quan tenia 18 anys va caure a les meves mans una obra força desconeguda de Mercè Rodoreda. Una de les seves primeres, una de les que va sofrir el rebuig de la pròpia escriptora... Ai, si Rodoreda pogués saber que tot i el poc orgull i admiració que professava pel seu fill primogènit, les seves paraules calarien tan profundament en mi i -segurament- en moltes altres lectores. L'exigent escriptora devia pensar que la seva idea no quedava prou embellida per la seva narrativa verge i poc experimentada d'aquell moment de la seva trajectòria literària. Tanmateix, sovint llegeixo i rellegeixo aquelles paraules que a mi em semblen netes i sinceres i que reflecteixen de forma extraordinària l'onada de desencantant vital que a vegades m'inunda i quasi m'ofega. I em fa pensar en els avenços que hem fet les dones i el camí que ens queda per recórrer.

Fem-ne, doncs, de truites. I aprofitem per despentinar-nos i embogir una mica.

"Sempre mirar lluny, ben lluny, allà on el sol es colga, mentre el vent fa dansar acaronant-los i desemperesint-los els blats, i et colpeix la sentor de les hortes gemades que a l'últim avorreixes perquè saps que no et pots moure d'ací. Sempre mirar lluny, quin consol més migrat! Lluny, allà on i ha dones que viuen, que poden fruir la vida a pleret... Detesto aquest poble. Detesto les campanes d'aquest poble; jo no sé quina mena de malenconia t'encomanen, en aquesta hora en què cau la tarda, i el cel, i els núvols, i la terra tora, es tenyeixen de roig. Les campanes de veus profundes, colpidores, queixoses, que van vivint la seva vida el mateix que jo. També elles deuen esguardar les postes de sol i somniar una altra vida. Sempre ésser seriosa, sempre fer un posat ben recollit, sempre anar a missa i confessar-se... Si pogués fugir d'aquest poble, de la meva vida, fugir de mi mateixa!... Tinc ganes de riure, de respirar delitosament, amplament, tot l'aire, tot el sol, tot el vent que foll et xurriaqueja, i així que obro la finestra el meu marit ja esternuda. Tanquem. Paciència, paciència i paciència i resignació. Me'n vaig a preparar el sopar. Després de somniar truites, fes-ne. Abans encara em plaïa llegir novel·les, ara ja no. Què pot explicar d'interessant una novel·la? Res. Jo no comprenc per què perden el temps els qui n'escriuen. Llegir novel·les... Viure-les és el que cal!"

Rodoreda, Mercè. Una dona honrada. Barcelona: Llibreria Catalònia, 1932.