Vençuts

Sento un gran alleugeriment quan, de sobte, l'estiu ens regala una tarda grisa i plujosa. De cop, respiro i m'aturo. Aprofito per fer aquelles coses que mai tenim temps de fer, però que són tan necessàries, com mirar una pel·lícula.

La reconquista em va fer pensar en com de vençuts vam quedar després del darrer intent -un assalt més a la nostra llarg llista- i l'últim. La protagonista, amb un to melangiós expressa la idea que tots necessitem, a vegades, acabar amb una relació amb punts suspensius, deixar espai al dubte, al qui sap què passarà. Per naturalesa, no ens agraden els finals abruptes i les veritats absolutes. Ens agrada atresorar en un calaix de la nostra memòria les històries que ens han fet tremolar. Sobretot, les més llunyanes, les que ens transporten a una persona que ja no som ni mai més tornarem a ser. 

Justament, aquesta necessitat tan humana, va fer que durant molts anys em veiés amb els teus ulls i em pensés amb el teu cap. Que busqués a Linkedin què estaves fent, a Facebook si havies trobat l'amor i a Youtube si havies rebut algun premi.

Em va provocar que posés cançons de Love of Lesbian de forma repetitiva. 

Que Mi primera combustión fos la banda sonora de molts moments de la meva vida i que amb ella fantasiegés el nostre retrobament en un bar del Barri Vell un capvespre d'estiu. 

Que de tan en tan sortís el teu nom durant les nits d'íntima confiança amb les meves amigues, acompanyades d'un bon vi. 

Que quan la vida em brindava una alegria sobrehumana tingués ganes que te n'assabentessis i assagés mentalment la nostra imaginària conversa. 

Que et busqués entre les prestatgeries de la biblioteca. 

I que, sovint, el teu record se'm dibuixés entre les línies de les meves novel·les.

I, ara, em sento buidada -que no buida. Buidada del teu record i d'allò que va calar en mi de tu. I plena de mi. Perquè el darrer cop, ja sabíem que seriem vençuts, finalment. Tot i així la nostra entrega va ser absoluta -potser precisament perquè sabíem que era l'últim contacte de les nostres líníes paral·leles. Va ser la batalla més crua. Però canviar els tres punts per un em va retornar qui era sense tu. Com els sospirs de les tardes grises i plujoses enmig d'un estiu asfixiant. I, ara, respiro, tranquil·la.

Espero que aquesta pel·lícula també us faci pensar a vosaltres.

https://www.youtube.com/watch?v=PY58htmxoR8