,

Sempre havia tingut la creença que l'amor tenia límits. Més que una creença, era un fet provat empíricament. L'havien estimat sempre fins a cert punt. Potser més, però ella tenia la sensació que en algun moment, en algun lloc, hi havia un punt i seguit. Un abisme.

Les discussions que culminaven en whatsapps sense contestar durant una bona estona, els cafès que es refredaven sobre de la taula amb la incomunicació com a protagonista, les nits fredes a 1 metre de distància, els plans de dissabte anul·lats a última hora, les batalles verbals darrera la vitrina d'una botiga que s'allargaven massa. 

Sempre s'havia repetit que una sempre està sola amb ella mateixa. Aquest individualisme, egoisme i sensació de solitud volguts havien calat molt en ella. Així s'evitava disgustos innecessaris.

Ara s'adonava que hi ha tantes formes d'estimar com persones hi ha en aquest món. 

...I un bon dia arriba algú que t'estima quan no et suportes, una persona que és capaç de dedicar-te bones paraules quan menys te les mereixes, algú que et transmet la idea que no hi ha punts i seguits, que tot és una enumeració de comes i que aquesta no acabarà mai. Que vol conèixer el que s'amaga darrere de tots els teus signes de puntuació, sobretot dels teus interrogants. I que et demana que recordis aquesta sensació quan els dubtes et gelin i la tristesa mani.