El turó

Una devoció pura per aquelles tardes de setembre, assolellades però més fresques. La feien gaudir de les rutes de mitja tarda per aquell turó a prop de casa. Li agradava anar-hi sola. A vegades l'acompanyava una banda sonora, d'altres només el so dels ocells i del vent. Els seus pensaments saltaven i no paraven. Li agradava aquesta manera de fugir de l'aquí i ara, tan sobrevalorat. O, potser, precisament en això consistia connectar en el moment present. Sentir els passos. Notar com les seves vambes prenien contacte amb la sorra i les pedres. Mirar el cel i notar els darrers rajos del sol. Els seus cabells. Preferia que estiguessin solts i que anessin d'un costat a l'altre. Els dibuixos del núvols al cel. Aquell entremès enmig de la seva gran obra de teatre.

Però aquell dia l'acompanyava una amiga. Tot i la desitjada i volguda voluntat, a vegades era conscient que hi havia moments que més valia viure'ls acompanyada. Deixar-se estimar, que li diguessin aquelles paraules de les quals poques vegades ella es creia mereixedora. Sentir-les d'algú altra, d'algú a qui admirava, l'enfortien. De cop i volta, una injecció d'energia. De ganes de tornar a agafar embranzida. Sentir que, a poc a poc, la seva història s'anava construint. Que a vegades, hi havia pàgines en blanc. D'altres, simplement els fragments eren avorrits i pessimistes. Tanmateix, en una novel·la sempre hi ha una part de la qual l'autora se'n sent més orgullosa. Aquestes fan que valguin la pena totes les pàgines llegides anteriorment. Mirar cap endins i saber que ja té la resposta. Següent capítol.