Estimada Aloma

Era un dia de novembre plujós. Els arbres ja s'havien despullat i tremolaven de fred. Els cotxes ja es despertaven coberts d'un llençol fi de gel. Els guants ja acompanyaven sempre les seves mans menudes. Li recordava al dia que, també entre pluja, va pujar a la biblioteca de la casa d'ell, com per art de màgia, els seus ulls es van aturar davant de l'Aloma. Sense saber com ni per què, un impuls sobrenatural la va empènyer a agafar prestada aquella novel·la que anys més tard, en un altre moment de les seves vides, ben diferent, li tornaria a demanar per poder estudiar un examen de literatura a la Universitat. Són aquestes petites coincidències que l'ajuden a viure. Aquell dia alguna cosa la va portar a prendre una decisió, una decisió que es faria grossa. Avui un bon grapat d'alumnes l'escoltaven mentre, apassionada, llegia aquest fragment."Estava arraulida al seient. Ja no el veuria mai més i era l’home amb qui hauria hagut de viure tota la vida... Li va semblar que mai més tindria força per somriure. La seva desesperació creixia amb la soledat... Hauria cridat que tornés, li hauria explicat ben bé com era: ni tan indiferent ni tan dolenta... Es va mirar les mans: eren les mans d’una persona morta. Ella no estimaria mai més ningú... Callaria. No havia fet altra cosa: callar. Dissimular” Ja era hivern, i feia fred, els arbres despullats sense fulles. I mentre ho feia, una imatge en blanc i negre li venia a la ment: com els llibres no ens deixen mai. Gràcies, l'estimada Aloma, l'acompanyaria per sempre més.