Fa dos anys la meva vida va viure un sotrac, d’aquells que ho sacsegen tot. I, inevitablement, et desperten. Tothom diu la seva sobre l’amor, les decisions que prenem i els sentiments que ens calen.

I és avui, una tarda plujosa de novembre que hi veig clar. Dos anys després, 730 dies, 1460 cafès després, molts d’ells acompanyada. 

En alguns m’han caigut llàgrimes, en altres, una copa de vi i unes bones amigues m’han desdibuixat la tristesa durant instants.

20.11 marca el rellotge del meu mòbil, i m’he adonat de tot. O simplement del motor principal de la meva gran bifurcació. Una d’aquelles que són importants perquè et canvien l’escenari, les abraçades i els plans de futur. 

Un detall exquisit: volia conèixer algú que realment em veiés. I que si un dia trigo 1 hora a fer la bossa per marxar perquè he tingut un dia de merda, em sento abúlica i que tot fa pujada. Vingui, m’ajudi a vestir-me i em deixi anar, amb mig somriure i una veu suau com la seda: amor, no passa res, arribem a l’última sessió.

H.