Quina ràbia.
Sovint li passava.
Un sentiment li atravessava el pit momentàniament i el traduïa en paraules dins del seu cap, enterbolit com una bassa després d’un ruixat intens. S’imaginava fins i tot les comes i els apòstrofs amb l’objectiu de retenir aquell discurs mental per a l’endemà recuperar-lo. I plof. No hi havia manera de reviure’l. Com si mai hagués existit. Com les ones del mar que no deixen rastre damunt la sorra càlida d’un dia d’agost. 
S’enfadava amb ella mateixa.
I de cop, com si aquell dia, aquell parèntesi no hagués existit mai... Tornava a ser al llit. Amb els ulls mig clucs es deixava arrossegar per la dolçor del son intens dels dimarts.
Ja li deia sovint aquella companya, els dies poc intensos no li feien el pes.