"T'agradaria dir que ho vas intentar de cor, que t'hi vas esforçar tant com vas poder, que vas provar d'encaixar en escenes boniques i en retaules perfectes amb bandes sonores que després s'enyoren amb nostàlgia i és bonic. T'agradaria assegurar que vas fer tot el que vas poder per sortir-te'n, però no seria cert, i com que no en saps, de mentir, qualsevol t'ho sabria veure tot d'una, en el to de veu o en els ulls que vacil·larien o en els gestos nerviosos o ves a saber en què, però se sabria, ets culpable de no haver volgut sortir-te'n, de no haver intentat amb més ganes desitjar una vida perfecta al costat de l'home perfecte a la casa perfecta amb el cercle d'amics perfectes.
I no cal que t'enganyis ni que enganyis ningú, de fet ho has sabut des de sempre, que no t'hi vas esforçar prou, però ja no hi penses, ja no vols creure en premis i càstigs i ja no et repeteixes que si no haguessis estat rebel i t'haguessis avingut a les condicions del pacte tot hauria estat més fàcil, perquè si encara ho pensessis no hauries pogut tornar a la ciutat del riu un capaltard de primavera i retrobar-te l'ànima i saber que ja no la tens feta engrunes."
La Sònia Moll sempre em deixa sense paraules. Em pregunto quina mena de màgia uneix a vegades els pensaments de dues persones, tan allunyades pel temps, l'espai i el desconeixement mutu de les seves existències. I, alhora, quina coincidència tan profunda i misteriosa les pot fusionar per uns instants... mitjançant paraules.
A vegades penso que els escriptors tenen el poder de tocar la teva vida. Tocar la teva ànima.
Us recomano deixar-vos tocar pel seu bloc: http://lavidatevidapropia.blogspot.com/2009/09/de-vegades-no-ens-en-volem-sortir.html
Comentarios
Publicar un comentario