Cul-de-sac

Aixecar-te a desgrat. A contracor. Amb una desidia que s’eleva i ho contagia tot. És una sensació tan àcida que encara que intentis recórrer a la xocolata, res et podrà treure el mal gust. Sentir que si et fas el cafè de cada matí o decideixis no fer-te’l tan és. Decidir quedar-te al llit tot i que la teva nena t’està fotent crits. Sí, fins i tot ella té més seny que tu. Veure com la pluja continua caient, aliena als teus sentiments, més nocius que mai últimament. 

Recordar aquell dia que ell la va dur a visitar la plaça més petita del món, o potser era d’Europa, quina importància té... les seves paraules van ser “t’estimo tant que fins i tot voldria viure aquí, en aquest cul-de-sac”. I jo, absorta en aquell pensament tan llarg, amb la mirada dolça de la il·lusió, vaig alçar el cap cap al cel i vaig pensar que des d’allà no podia veure els núvols, ni el sol, ni tan sols se sentien els ocells. I de seguida li vaig agafar la mà i el vaig portar a la gelateria del costat, que diuen que són els més bons de la ciutat. El de xocolata i de vainilla té un èxit brutal. I a on t’agradaria viatjar? I no sé per què, avui he pensat en aquella placeta, en aquell cul-de-sac, i he sentit que volia solidificar el temps i trencar-lo en mil bocins mentre les llàgrimes, buscaven desesperades la meva boca.