El crit

Tinc ganes de cridar, ben alt, xisclar. 

Recordo les misses de bon matí amb l'àvia, quan la fred penetrava dins del meu abric de cotó negre dels diumenges, el dia del senyor.
El meu estat de somnolència, ben normalitzat durant la meva infància, trobava els seus pics més alts quan anava en cotxe o durant aquelles misses de bon matí. 
Em trobava mig adormida i no sabia ben bé si estava somniant o, realment, era allà. Recordo que en el meu diàleg intern, anava més enllà i dubtava de la meva pròpia existència. Crec que aquest és un fet que li ocorre a la majoria d'infants. O això vull creure.
En aquells moments de lluita per saber la veritat, m'agafaven unes ànsies de cridar de cop i volta, de trencar el silenci entre una oració i l'altra que recitava el mossèn. Que, de sobte, tothom es girés cap a mi. Aquesta seria la prova de la meva existència, allà, en aquell moment. A vegades, feia un esforç per mantenir la raó i em tancava la boca i me la tapava amb la mà, per si se m'escapava un petit so... que pogués alterar l'ordre habitual de les coses.

I aquelles ganes de cridar han tornat.

Comentarios