Es va mirar al mirall. Sentia, a la llunyania "De momento abril". Dormia més que mai i continuava amb les seves dosis de cafeïna, però la seva cara no mentia. Mirada trista, abatuda. Els seus ulls semblaven més aviat grisos. Va pensar que el més important era tenir-ho tot ben endreçat i, justament, feia dies que els calaixos romanien oberts i hi havia roba, andròmines i brutícia per tot arreu. Tot i passar-se el dia amunt i avall fent neteja, tot estava desbordat. I no parava de ploure.
De sobte, el seu mòbil va vibrar. Últimament, hi dedicava més hores del normal i ja no sabia si era degut a la seva ansietat o, justament, aquesta n'era la principal causa. Aquest va caure al terra i va sentir més properes que mai aquelles notícies que es repetien una i una altra vegada a tots els mitjans de comunicació del país. El seu escut contra la realitat acabava d'esmicolar-se.
Era estiu, un dia d'agost d'aquells que la calor alenteix els moviments i la llum adquireix una tonalitat sèpia. Ella i la seva cosina estaven fent xip-xap a la piscina, rialleres. Era un recipient més aviat petit i en prou feines permetia que se submergissin. La seva tia era allà al davant d'elles, mirant-les. El seus ulls delataven un fil d'enveja, enveja per tenir-ho encara tot per fer. Per tenir temps per escollir, per recórrer els camins de la vida i poder equivocar-se i rectificar. Els seus anys es notaven perquè els duia a sobre la seva esquena, en forma de disgustos i males passades. Quan pensava en ella pensava en la sort. A vegades hi creia i a vegades no, però si una cosa tenia clara és que a vegades està molt descompensada. Tot i així somreia i feia bromes, les esquitxava i proposava jocs sense parar. Les seves rialles es contagiaven i, per moments, una podia pensar que realment era feliç.
Ara semblava com si aquella imatge pogués desprendre l'escalf del moment i el so de l'aigua d'un costat a l'altre. La va voler recordar així. I va pensar en aquella frase que algú li havia dit un dia a cau d'orella, "existim perquè algú ens pensa" i va pensar en totes aquelles persones que ens estaven deixant.
De sobte, el seu mòbil va vibrar. Últimament, hi dedicava més hores del normal i ja no sabia si era degut a la seva ansietat o, justament, aquesta n'era la principal causa. Aquest va caure al terra i va sentir més properes que mai aquelles notícies que es repetien una i una altra vegada a tots els mitjans de comunicació del país. El seu escut contra la realitat acabava d'esmicolar-se.
Era estiu, un dia d'agost d'aquells que la calor alenteix els moviments i la llum adquireix una tonalitat sèpia. Ella i la seva cosina estaven fent xip-xap a la piscina, rialleres. Era un recipient més aviat petit i en prou feines permetia que se submergissin. La seva tia era allà al davant d'elles, mirant-les. El seus ulls delataven un fil d'enveja, enveja per tenir-ho encara tot per fer. Per tenir temps per escollir, per recórrer els camins de la vida i poder equivocar-se i rectificar. Els seus anys es notaven perquè els duia a sobre la seva esquena, en forma de disgustos i males passades. Quan pensava en ella pensava en la sort. A vegades hi creia i a vegades no, però si una cosa tenia clara és que a vegades està molt descompensada. Tot i així somreia i feia bromes, les esquitxava i proposava jocs sense parar. Les seves rialles es contagiaven i, per moments, una podia pensar que realment era feliç.
Ara semblava com si aquella imatge pogués desprendre l'escalf del moment i el so de l'aigua d'un costat a l'altre. La va voler recordar així. I va pensar en aquella frase que algú li havia dit un dia a cau d'orella, "existim perquè algú ens pensa" i va pensar en totes aquelles persones que ens estaven deixant.
Comentarios
Publicar un comentario