Las cosas que te hubiera dicho

L'amor i el desamor tenen la mateixa essència.

Feia anys que no t’observava de tan a prop. Anys que se sentien com segles. Com si els nostres petons a la punta del nas pertanyessin a una altra era, a una altra galàxia. Quants cops havia fantassejat en la nostra conversa de persones adultes i, ja una mica més treballades. Hola, com va la feina, com estan els teus pares, quin dia que fa. Pensava que seria un diàleg que fluiria i notaríem que tot el dolor sentit s’havia esmicolat. Ens sentiríem propers i ens alegraríem de tot allò compartit. Tot era tot durant gairebé una dècada de les nostres vides.

Va ser un monòleg calculat i fred en què no donaves peu a un silenci massa llarg o una resposta improvisada. De cop i volta, el sol de finals de mes d’abril, calent i tendre, convertia l’escenari en una pista de gel. A poc a poc, la meva decepció s’anava apoderant de mi. Sí, era només meva.

En aquell moment, em van venir al cap totes les vegades que havia sentit les punxades, els pensaments d’angoixa, la sensació que perdia un germà, un braç, un amor. La carretera cap a la feina m’havia semblat un abisme. Un lapsus de temps en què se m’acudia que parar el món era el millor que podia fer. Perquè quan la soledat s’ancora dins teu ho malmet tot: l’alegria dels dies assoleiats, la lectura entre classes, els cafès amb una bona amiga.

Havia deixat enrere tot allò, que podia haver decidit no viure. Res d’allò hauria passat si en un moment determinat no m’hagués sentit tan buida. Ja ho diuen que, quan estàs tan enamorada, necessites tres anys per sentir que ja no ho estàs. Intento recordar aquest sentiment, però també s’ha esvaït. Ja no em queda res.

Només tu i el teu monòleg, la teva mirada aspre, el teu riure nerviós i estudiat. I el meu adéu.

Allò que no recordem deixa d’existir?